Roberto Ayala, Jose Dolz i jo anarem a la cova dels sumidors en Vallada, perquè Jose la tenia a la llista de «los más deseados», i en tota la raó del món, és molt xula.
En aplegar al bar del poble, de seguida ens identificaren com coveros, espècie diferenciada dels escalaors pel comsum de cervesa i grans entrepans per esmorzar. L'amo del bar, molt amablement ens indicà com aplegar a la cova, que en dies normals ha de ser més visitada que l'estatua de la llibertat. A l'arribar a l'ermita ens esperaven dos jubilats que exercint de «gorrillas munipals» ens demanaren tres euros per aparcar i ens indicaren de nou el camí de la cova. Ahí començà el patiment.
La pujada a la cova és infernal si es junta el ponent, una onada de calor i que solament portàvem dos botelles d'aigua, quasi ens morim (excepte Jose, que com un bou, pujà pel camí de cabres en un tres i no res). Però la cova ven bé paga la pena.
A l'entrar ens alleujà l'agradable frescoreta de la boca, molt fàcil de trobar i accedir. Compartirem espai amb una colobra de metre i mig que s'en va anar per pates quan començarem a cridar «foto, foto¡¡¡».
Ja reposats, decidirem recórrer en primer lloc el tram que porta a la surgència d'aigua (800 m). El passeig no té cap dificultat i és molt bonic, tot el camí està excavat per l'aigua entre cristalls d'algeps de diversos colors i formes, es poden veure cristalls de l'algeps selenita de deu centímetres o més, algeps roig, taronja, negre groc... Gaudirem com xiquets del paisatge que l'aigua ha traçat entre cristalls de colors que reflectien la llum dels frontals com milers d'espillets.
Després de recórrer tota la part de la surgència, ens dirigirem seguint el curs de l'aigua, riu avall. Al començament no apreciàvem diferència alguna de la part que ja havíem recorregut, però aquesta part és més esportiva, amb grimpades i desgrimpades per caos, una zona de gours on refredar-se, i el pas d'un sifó molt divertit pel qual cal passar arrossegant-se. Després d'uns vint minuts, aplegarem al primer pou que es suposa de 22 metres i mesura en realitat de 25 a 28 metres, amb una corda de 30 quasi ens quedem curts. El que dona «yuyu» és l'estat i col·locació de les instal·lacions. En fi com que la cova pateix la sequera més gran de fa una dècada, la cascada no tenia aigua i solament queia una fina pluja per altre lloc de la cova. El segon pou té una desgrimpada d'uns tres o quatre metres, fàcil de superar i des del balconet al que accedirem el segon pou té uns quinze metres, amb les instal·lacions en millor estat que l'anterior. Del fons del pou continuarem camí per un corredor que girava i s'estretia, donava a grans cavitats, s'estretia de nou, girava de nou... sempre baixant, fins que es tornà una gatera gran amb un pam d'aigua i progressarem a quatre grapes. Al final s'obre una cúpula menuda on l'aigua forma una piscineta i s'escola per un sifó.
Al tornar de la cova, ens beguérem una cerveceta gelada i dos litres d'aigua. Va ser una sortida genial. I vaig aprendre a més que treballar en una oficina sentat tot el dia, fa que els neoprenos i els arnesos s'encongisquen... Estrany no?
Fotografia: Roberto
Redacció: Salva